Altres dos endemismes: La rata sarda i la didalera

Rata cellarda (Eliomys quercinus gymnesicus)

És un rosegador d'orelles grans, ulls sortints i cua llarga, recoberta de pèls, que cap a la punta es van fent més llargs fins a formar una especie de pinzell.

El que més destaca en aquest animal son les dues linies que surten del mussell i arriben fins a la base de les orelles, la coloració de la resta del cos es tons entre grissos i marrons, el ventre blanc amb una taca negra a cada pota.

La mesura del cap i el cos pot arribar a fer entre 12 i 14 cm i la cua entre 10 i 12 cm.
La rata cellarda sol pesar entre 60 i 120 gr.

És endèmica de Mallorca i Menorca i viu en un hàbitat on abunden les pedres i els grans blocs, i els terrenys on viu solen ser boscos arbrats.

No està considerada en perill de extinció, però si que pateix un gran risc i s'esta vigilant per no seguir destruint els seus hàbitats i no acabi extingida o en perill greu d'extinció.

Dedalera (Digitalis  minor)

Descrita per Carl Von Linnée el 1771; La dedalera, didal o herba de Santa Maria és un dels més bells endemismes de les Balears. És anomenada Digitalis perquè les seves flors imiten la forma d’un dedal. És endémica concretament de Menorca, Mallorca i Cabrera i floreix en els mesos de Maig i Juliol.
La seva categoria en IUCN és poc preocupant.

El seu hábitat es basa en penyes humides i fissures de roques ,  tant en Zones de sol  com d'ombra .                                                            

                         Clara Pons i Zoe Montagud

Dues espècies endèmiques de les Balears

Altres dos endemismes de les Balears

Rosa Portella

Didalera

DIGITALIS MINOR

Regne:	Plantae
Divisió:	Magnoliophyta
Classe:	Magnoliopsida
Ordre:	Lamiales
Família:	Plantaginaceae
Gènere:	Digitalis
Espècie:	D. minor

La digital, didals, didalera o herba de Santa Maria és una planta perenneornamental, endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen. Té tiges de 20 cm a 50 cm de llarg, simples o poc ramificades. Les seves fulles són oblongolanceolades, finament fistonades, i amb les venes secundàries ascendents prominents; les radicals, en roseta i atenuades en pecíol es troben quasi seques a la floració. Les llavors són llises i alveolades. Les flors estan disposades en raïm clar, amb els pedicels drets, no engruixits a l'àpex i quasi tan llargs com el calze. Les bràctees són lanceolatoagudes, més o menys tan llargues com els pedicels. El calze té les dents peludes i desiguals, la superior més curta que les altres i totes amb nervis paral•lels. La corol•la, que és rosada, pubèrulosa-glandulosa per fora i amb taques purpúries per dins, penja horitzontalment amb el tub ample i corbat. El lombe oblic és quasi bilabiat, amb el lòbul superior molt ample, enter o escotat. Els laterals són arrodonits, i el del mig és més ample. Té quatre estams didínams, anteres purpúries i càpsula ovoide i pubescent, amb dues cel•les que s'obren per dues valves. La digital es cultiva en els jardins com a planta medicinal i d'ornament. Prendre tres tasses diàries d'una infusió de cinc grams de fulles de didalis per litre d'aigua regula els batecs massa accelerats del cor, rebaixa la temperatura del cos i augmenta la secreció de l'orina. S'ha d'emprar amb molt de mirament perquè és molt tòxica i, com diu el seu nom, amb el dit senyala el camí de la mort. Es troba a totes les muntanyes de la serra de Tramuntana, d'Alcúdia i d'Artà, penjada als penyals, principalment a partir de 400 metres d'altitud fins als cims més alts. Viu a penyes frescals i fissures de roques, tant a llocs ombrívols com assolellats, sovint colonitzant el substrat del peu de les parets rocoses. Es troba qualque pic amb flors blanques de les illes de Mallorca, Menorca i Cabrera.

Maria Coll

Lysimachia minoricensis

Lysimachia minoricensis és una espècie de planta de la família Primulaceae. Va ser endèmica de l'illa de Menorca. El seu hàbitat natural és de tipus mediterrani vegetació arbustiva. Es va extingir dins la seva àrea de distribució natural a causa de la pèrdua d'hàbitat i ara només sobreviu en cultiu.

Joan Gomila

Anthyllis hystrix

L’ Anthyllis hystrix, anomenat també socarrell gros, és un arbust compacte i espinós, que pot arribar a tenir més d’un metre d’alçada i més de set metres d'amplada. Creix sobre els penya-segats de la costa nord de l'illa de Menorca, fins als 100 m d'altitud respecte al nivell del mar.

Aquest, és el nostre endemisme més voluminós i també un dels més espectaculars. Les seves fulles són lanceolades i petites, i les flors, són de color groc i abundants i tapen tota la planta cap a finals de la primavera. Les seves branques llenyoses creixen molt juntes i compactes, sovint entrellaçant-se formant una xarxa impenetrable.

La forma arrodonida d’aquests socarrells, és deguda a la forta incidència del vent de tramuntana, la saladura i també a l’acció dels herbívors.

De les sis espècies presents a Menorca  quatre són endemismes gimnèsics, és a dir, compartits amb Mallorca i/o Cabrera, mentre que les altres dues són endemismes menorquins, és a dir, que només es troben a l’illa de Menorca, com és el cas de l’Anthyllis hystrix.

Josselyn i Magda

VIOLA BOSCANA (VIOLA STOLONIFERA)

Espècie endèmica exclusiva de Menorca, que creix a llocs humits i ombrívols d’uns pocs barrancs del migjorn de Menorca. Es tracta d’una herba perenne de vida curta, pubescent i estolonífera, amb fulles grosses i blanes, llargament peciolades, de color verd tendre i disposades es roseta basal. Les flors apareixen en els mesos de gener i Febrer, són de color blau i perfumades.

Viola stolonifera va ser descrita per J.J Rodr i publicada l’any 1878.

Borja Benejam 

Paeonia cambessedesii

La Paeonia Cambessedesii, més coneguda com Pampalònia, és una espècie de planta nativa de les Illes Balears del Mediterrani. Es troba principalment a Cabrera, Mallorca i Menorca.

El seu hàbitat preferit són llocs ombrívols com els penya-segats, els torrents, els barrancs,etc.

Es un compacte d’herbàcies perenne, proveïda d’un tronc subterrani, floreix durant  l’ hivern i després les fulles s’assequen a l’estiu. Les fulles són grans i estan dividides en folíols amb forma de punta de llança irregular, són verdes per dalt i vermelloses o blanquinoses pel revers. Desenvolupa grans i espectaculars flors de color porpra, proveïdes de molts estams.

El 1979 la planta va ser descrita com a vulnerable en el Llibre Vermell de Plantes de la UICN , està esgotat pel pasturatge de cabres i el desenvolupament intensiu de la terra i es limita a les muntanyes al nord - oest de l'illa . 

Olga Portella

Daphne Rodriguezii

El Daphne Rodriguezii és una espècie vegetal endèmica de Menorca, concretament situada a l'Illa d’en Colom, on únicament la trobem, però on és la més predominant. Aquesta té unes característiques talment especials que es tractada com un grup a part, ja que es podria dir que és uns dels casos més purs que hi ha.

És un petit arbust tortuós, és a dir, té diferents corbes i voltes, perquè està situat en les zones més ventoses de Menorca, i per això adopta un model aerodinàmic molt ajupit i punxegut. Té una gran riquesa de geòfits, és a dir, és un vegetal que durant l’estació desfavorable només conserva viva la part subterrània del seu aparell vegetatiu. 

I per altre banda, una característica interessant, és que tot el conjunt d’aquests arbustos, més enllà de cents de metres allunyats del mar no es poden veure. 

Tina Povedano

Api d’en Bermejo

El seu nom científic és Apium Bermejoi.

Aquesta planta forma part de la família de les Apiàcies. És una planta herbàcia molt petita. Cobreix una superfície que no arriba al metre quadrat. Creix als petits torrents de la costa nord menorquina. Floreix els mesos de maig i juny, fins el mes de juliol.

Es creu que és la planta que està més en perill d’extinció de les Illes Balears; ja que només l’han trobada a una localitat de la zona costera del nord-est de Menorca, dividida en dues poblacions petites de menys de 50 individus.

Ignasi Cortés i Aina Benejam

Canya de Sant Joan

Arundo donax mes coneguda com a Canya de Sant Joan és una planta nativa de l'est i sud d'Àsia, i probablement també de parts d'Àfrica i del sud de la península d'Aràbia.
Seguida del bambú, és la planta coneguda que produeix més biomassa per hectàrea i en només un any ja ha assolit la maduresa. Açò la fa molt atractiva per als llocs de Menorca, on va ser introduïda en temps antics per a diferents usos, com per fer flabiols, paners, canyes de pescar i canyissos. Penetra agressivament en ambients naturals, sobretot a zones humides de qualsevol tipus i extensió, i és considerada una de les plantes més perilloses per la capacitat que té de desplaçar la vegetació nativa. Crea grans colònies, que en cas d’incendi cremen amb facilitat i que en poc temps poden embossar el llit d’un torrent o assecar una bassa temporal. La canya és molt popular a Menorca, però crea un problema greu per a la flora autòctona de les zones humides.

M. Moll

Carpobrotus edulis

Espècie invasora a l’illa de Menorca

Carpobrotus edulis és una espècie de plantes del gènere Carpobrotus i de la família Aizoaceae. El seu origen es sud-africà encara que es pot trobar en totes les àrees temperades del món, concretament a les zones costaneres. El seu cultiu a Menorca va començar a mitjans del segle XIX, però la seva proliferació massiva es va iniciar a mitjans del segle passat.

Va ser introduïda  amb finalitats ornamentals i medicinals. Actualment s’empra com a solució per talussos secs, sòls pobres, o zones amb elevada influència marina, per a les quals hi ha poques alternatives.

Aquesta planta té tendència a expandir-se vegetativament per grans superfícies i s’adapta molt bé a les característiques del sòl inadequades per a altres plantes, com la salinitat. El seu caràcter invasiu ha provocat aquesta expansió.

Aquesta espècie impossibilita l’arrelament de les espècies autòctones i és gran productora de pol·len, atreu als insectes pol·linitzadors que no exerceixen adequadament el seu paper ecològic amb les espècies menys abundats i locals reduint així la seva reproducció.

En la imatge següent, es pot observar la zona del far de Favàritx als anys 50 abans de la invasió de Carpobrotus edulis i al 2006, després de la invasió. Amb aquesta imatge és fàcil apreciar l’impacte d’aquesta espècie invasora.

Fonts utilitzades:

http://lifeflora.cime.es/Contingut.aspx?IdPub=2186&Menu=Carpo

http://www.arbolesymedioambiente.es/corre.html

http://lifereneix.cime.es/WebEditor/Pagines/file/P7_V%20SEBICOP%20plantes%20invasores.pdf

S Martín 

Cabellera de la reina

Disphyma crassifolium

La Disphyma crassifolium, més coneguda com “Cabellera de la reina”, és una planta invasora d’origen sud-africà que rep aquest nom perquè forma grans cabelleres o tapissos a les zones que envaeix.

Va ser  introduïda a Menorca com a planta ornamental a jardins privats, i degut a la seva fàcil expansió, va penetrar en ambients naturals, com els sistemes dunars, i hi creà grans tapissos.

La Disphyma crassifolium pertany a la família Aizoàcia. És una planta herbàcia i perenne que creix fins als 30 cm. Les seves fulles són allargades i de color verd. Les seves flors floreixen durant la primavera, són d’un color rosat i  hermafrodites. No tenen pètals vertaders, però sí sèpals. El seu fruit té forma de càpsula. Es caracteritza per tenir una gran resistència a la sequera i a la salinitat, i per créixer fàcilment en substrats rocosos amb poca terra. També té la capacitat de multiplicar-se ràpidament el que la converteix en un perill per la flora endèmica de l’illa.

La invasió per part d’aquesta planta al·lòctona, resistent a la sequera i a la salinitat, i de fàcil reproducció, que es sol instal·lar, entre d’altres, als sistemes dunars  ja de per si molt malmesos pel trànsit de persones, ocasiona la pèrdua d’un gran nombre d’espècies autòctones de l’illa que no tenen la seva facilitat d’adaptació.

Fonts utilitzades:

http://www.biosferamenorca.org/WebEditor/Pagines/file/fulleto_exotiques_definitiu.pdf

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com.es/2013/02/disphyma-crassifolium-cabellera-de-la.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aizo%C3%A0cia

http://www.cincopinos.cl/?wpsc-product=cabellera-de-la-reina-disphyma-crassifolium

Clara Olives

Ipomaea indica

Ipomaea indica

La jardineria ornamental ha fet augmentar la importació d’espècies, algunes de les quals es poden convertir, fàcilment, en invasores, ja que la jardineria ornamental aprecia les plantes que tenen un creixement ràpid i que demanen poques atencions, i aquestes  són precisament les que poden sortir amb més facilitat dels jardins, colonitzar agressivament el medi i convertir-se en invasores.

Una d'aquestes plantes és l' Ipomaea Indica, coneguda com a campanetes de jardí o meravelles.
Es tracta d’una liana de gran mida procedent de Hawaii. És una planta perenne, d’1 a 10 m d’alçada. Les seves fulles poden ser senceres o trilobades, de colors verds o verds oliva, més clares en el revers, amb un pecíol de 1.8 a 10.5 cm de llarg. Les flors són grans, de 4 a 9 cm, poc o gens lobulades, de color blau lilós amb bandes longitudinals roses. El seu fruit és una càpsula que s’obre al madurar.
Normalment es troba en llocs humits amb alzinars, però també és una espècie molt comuna als jardins de cases a causa del seu creixement, sempre verd i ascendent per parets i murs, i per les flors blaves i elegants.

Se sol escampar des dels jardins als camps adjacents i pot, en algunes situacions, recobrir de forma importat grans àrees de terreny i provocar l’ofegament de la vegetació ja existent. I. indica és una planta que pot arribar a ser una invasora molt perillosa.
Quan aquesta planta arriba a un torrent, les conseqüències poden ser molt perjudicials, ja que pràcticament, i amb el temps, la vegetació nativa queda coberta per aquesta planta, i es provoca un canvi estructural del torrent en favor d’una nova situació en què aquesta planta és l’espècie dominant.
 

Fonts utilitzades:

http://www.biosferamenorca.org/WebEditor/Pagines/file/fulleto_exotiques_definitiu.pdf

http://herbarivirtual.uib.es/documents/publicaciones/llibre_exotiques.pdf

http://www.conabio.gob.mx/malezasdemexico/convolvulaceae/ipomoea-indica/fichas/ficha.htm

http://herbarivirtual.uib.es/cas-uv/especie/5088.html

 

 

 

 

Caterina Marquès

 

 

CARPOBROTUS EDULIS

CARPOBROTUS EDULIS

La illa balear de Menorca pot presumir de comptar amb un increïble nombre d’espècies de plantes endèmiques a l’illa, encara que moltes d’aquestes espècies estiguin en perill degut a la invasió d’una espècie invasora, el Carpobrotus edulis.

 El bàlsam (Carpobrotus edulis) és una espècie de  planta suculenta (retenció d’aigua en els seus teixits) reptant d'origen sud-africà que es considera espècie invasora a gran part del món. El Carpobrotus és una espècie agressiva que recobreix les altres plantes i les mata. Va ser introduïda a l’illa de Menorca en els anys cinquanta, i es diu que, des de la seva invasió, s’ha perdut el 80% de les espècies endèmiques de l’illa. Aquesta espècie és fàcil de confondre amb l'espècie carpobrotus chilensis, les dues espècies s'hibriden fàcilment. Carpobrotus edulis fa flors de color groc de 6 a 12 cm de diàmetre. En canvi, les flors de C. chilensis són de color magenta i més petites.

Com a planta invasora afecta sobretot Austràlia, Califòrnia i la Conca del Mediterrani, ja que comparteixen un clima similar, amb gelades inexistents o suaus. Aquesta planta es propaga per llavors o fragments de la planta.  A la zona litoral del mediterrani, Carpobrotus edulis s'ha estès ràpidament i hi ha zones totalment cobertes per aquesta planta. El problema s'agreuja ja que un altra espècie invasora (la rata negra), amb els seus excrements, contribueix a estendre la planta. 

La propagació del Carpobrotus Edulis ha reduït considerablement la rica biodiversitat de l’illa, que va ser designada per la UNESCO l’any 1993, reserva de la biosfera.

E. Ruz

UNA ESPÈCIE INVASORA A LA NOSTRA ILLA

UNA ESPÈCIE INVASORA A LA NOSTRA ILLA

La Pennicetum Setaceum més coneguda com “Rubrum”, “Plumacho” o “Rabo de gato” és una planta invasora molt perillosa que s'ha detectat recentment a Menorca en una tanca del camí de la trinitat.

És una espècie originària del nord-est d'Àfrica que segurament s'ha introduït a la Mediterrània intencionadament, com a planta ornamental a jardins privats. Com ja sabem, algunes plantes s'escampen fàcilment i aquesta en particular té una fàcil expansió al llarg de: marges de camins, cunetes de carretera, zones pròximes a la costa i espais amb la vegetació alterada a causa de la urbanització. Probablement la causa de que aquesta planta hagi començat a ocupar una petita part de la nostra illa és l'expansió de la planta des de una tanca privada fins els camins més propers a aquesta.

Pennicetum Setaceum és una planta perenne que pertany a la familia Poaceae. És cespitosa (que forma gespa) i glabrescent (mancada de pels), la seva tija és erecte i a dalt s'hi forma una espiga allargada de color vermell-morat. Les fulles són allargades, de color verd pàl·lid. Presenta un metabolisme C4, això li proporciona una alta protecció a la intensa radiació solar, les altes temperatures i una millor eficàcia de l'ús de l'aigua. Presenta també una plasticitat fenotípica que li permet adaptar-se a diferents hàbitats i això li dona avantatges sobre altres plantes autòctones. Aquestes característiques potencien el seu caràcter invasor.

La seva invasió pot ocasionar una gran pèrdua de biodiversitat d'espècies autòctones de Menorca. La seva gran capacitat d'adaptació al medi, la seva pràcticament intolerància a la sequia i la radiació solar i finalment la seva facilitat d'expansió en terrenys urbanitzats fan de Pennicetum Setaceum una planta molt perillosa que pot eliminar espècies que no tenen tan fàcil la seva adaptació.

Treballadors de l'Ibnat que “exterminen” la Pennicetum

Setaceum de la tanca menorquina on s'ha detectat.

Fonts utilitzades:

http://ultimahora.es/menorca/noticia/noticias/local/freno-flora-invasora.html

http://herbarivirtual.uib.es/cat-uib/especie/4891.html

http://www.caescg.org/wp-content/uploads/2013/09/Informe_Penissetum_COMPLETO.pdf

J.Coll

Biologia i Geologia-1rBAT