Altres dos endemismes: La rata sarda i la didalera

Rata cellarda (Eliomys quercinus gymnesicus)

És un rosegador d'orelles grans, ulls sortints i cua llarga, recoberta de pèls, que cap a la punta es van fent més llargs fins a formar una especie de pinzell.

El que més destaca en aquest animal son les dues linies que surten del mussell i arriben fins a la base de les orelles, la coloració de la resta del cos es tons entre grissos i marrons, el ventre blanc amb una taca negra a cada pota.

La mesura del cap i el cos pot arribar a fer entre 12 i 14 cm i la cua entre 10 i 12 cm.
La rata cellarda sol pesar entre 60 i 120 gr.

És endèmica de Mallorca i Menorca i viu en un hàbitat on abunden les pedres i els grans blocs, i els terrenys on viu solen ser boscos arbrats.

No està considerada en perill de extinció, però si que pateix un gran risc i s'esta vigilant per no seguir destruint els seus hàbitats i no acabi extingida o en perill greu d'extinció.

Dedalera (Digitalis  minor)

Descrita per Carl Von Linnée el 1771; La dedalera, didal o herba de Santa Maria és un dels més bells endemismes de les Balears. És anomenada Digitalis perquè les seves flors imiten la forma d’un dedal. És endémica concretament de Menorca, Mallorca i Cabrera i floreix en els mesos de Maig i Juliol.
La seva categoria en IUCN és poc preocupant.

El seu hábitat es basa en penyes humides i fissures de roques ,  tant en Zones de sol  com d'ombra .                                                            

                         Clara Pons i Zoe Montagud

La marta menorquina

Martes martes minoricensis

Es reparteix irregularment per la major part de l'illa de Menorca de on és endèmica. El mart està associada a quatre tipus d'hàbitat: pineda, alzinar, garriga o matoll mediterrani i penya-segats interiors al sud de l'illa. En general es troba en mitjans amb alta cobertura vegetal, tot i que també es troba en zones obertes. Es molt difícil de veure.

DESCRIPCIÓ: És un carnívor de la família dels mustèlids, de mida mitjana, el cos és allargat, la cua llarga i molt poblada i les potes i orelles curtes. El pelatge és llarg i de color marró fosc, amb una taca sota el coll de color groc-ataronjada anomenada "pitet" .La marta presenta un morfologia externa molt similar a la de la fagina amb la que sovint es confon. És un animal nocturn i crepuscular encara a l'estiu pot tenir activitat diürna. En una nit pot caminar fins a 30 km, sent un animal molt àgil fins i tot per caçar ocells saltant des de les branques dels arbres. Com que és un animal nocturn, tenen molt desenvolupat el seu sentit de l'olfacte i l'oïda. La Marta afila les ungles a la base dels arbres, deixant de vegades marques en la seva escorça. Es desplaça amb rapidesa i agilitat. És digitígrada, és a dir que camina recolzant-se sobre els dits. La seva cua li serveix de balancí quan salta de branca en branca. Té un total de 38 dents. Es pot alimentar d'ocells i els seus ous fins a la mida del gall fer , esquirols, lirons, rates, ratolins, rèptils, conills i llebres, amfibis, aus de corral, ous, fruits, mel, insectes i larves, i fins cries de corzo. Los ous menja d'una forma característica, fent un forat allargat, gairebé rectangular, per on xucla el contingut. De vegades si els ous són molts, pot enterrar algú sota la molsa, la vegetació, etc. Quan caça algun animal, comença bevent la seva sang, de manera que els excrements pertanyents a aquest menjar, presentaran un color negre. En captivitat pot arribar a assolir una edat de 20 anys, però en llibertat La seva esperança de vida sol ser de 10 a 12 anys.

REPRODUCCIÓ:El zel de la Marta pot tenir lloc entre els mesos de juny i agost i dura uns 15 dies. Durant aquest període, s'observa més moviment dins dels territoris, posant ajuntar diversos mascles per disputar-se a la femella. El mascle vencedor, jugarà i lluitarà amb la femella, en una veritable parada nupcial, i després fecundar, la abandonarà. La femella mantindrà els espermatozoides del mascle vius en l'úter, però no els fecundarà fins al mes de gener (implantació retardada), tenint gestació real una durada la d'unes 9 setmanes. El part pot ser d'1 a 7 cries, encara que generalment neixen entre 2 i 4, té lloc generalment entre març i maig, podent allargar fins al juny.

Silvia Llufriu Triay

MYOTRAGUS BALEARICUS

El Myotragus Balearicus és un mamífer extint endèmic de les Illes Balears. Se’n poden trobar restes a Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera (illa situada a l’oest de Mallorca). (Família: bòvids, subfamília: caprins).
El seu nom “Myotragus” prové del grec, que significa  “cabra-rata”.
Es creu que l’espècie va arribar a les Illes Balears quan aquestes encara estaven aferrades a la plataforma continental (fa més de 5 milions d’anys). En separar-se les Illes, aquests animals van quedar aïllats. Es van adaptar fàcilment al medi, ja que quasi no tenien depredadors, de manera que es van acostumar a no córrer gaire, entre altres coses. Fins i tot van perdre la capacitat de saltar.
Tots aquests canvis van ser negatius per a l’espècie, perquè els homes, una vegada colonitzades les Balears, van tenir molt fàcil la seva captura.

Segurament, els homes els van domesticar i els van extingir per alimentar-se.
CARACTERÍSTIQUES:
Aquest animal feia entre 45 i 50 centímetres i pesava entre 50 i 70 quilos. Les seves extremitats eren curtes i robustes. Òrbites oculars frontalitzades (no tenien visió lateral).
Tant els mascles com les femelles tenien dos corns petits afilats que partien del front i s’allargaven cap a la part posterior.
S’alimentaven de vegetació arbustiva i branques baixes dels arbres mediterranis.

Alba Moll

Espècie invasora: Rata negre (Rattus rattus).

Rut Llabrés

Las vértebras de Leonardo

El patio de mi casa es particular... tengo como decoración una preciosa vértebra de ballena!

Leonardo Aguado - 1esoD

Un mapa conceptual espectacular: mamíferos

Andrea Carreño