dijous, 30 d’octubre del 2014
dimarts, 28 d’octubre del 2014
dilluns, 27 d’octubre del 2014
Què és el Permafrost?
PERMAFROST
Permagel
o permafrost són aquelles capes de sòl, roca o terra que estan per
sota del punt de congelació de l'aigua (0°C) durant com a mínim
dos anys seguits. El permagel es troba situat entre el pergelisòl,
la capa superficial activa que respon a les oscil·lacions del clima,
i la roca profunda no gelada, més afectada pel flux geotèrmic que
pel clima. Els sòls es classifiquen com permagel continu (90 a 100%
de cobertura de la superfície amb permagel), discontinu (50 a
90%)esporàdic (10 a 50%) isolat (>10%) i sense permagel.
EXPANSIÓ:
El
permagel es concentra en aquells ambients en que el clima és
propici, principalment en zones a gran latitud (permagel polar) i a
gran altitud (permagel alpí). Abasta 10'5 milions de km2 (excloent
la superfície coberta de gel de Grenlàndia i l'Antàrtida) en zones
polars, i es troba també en algunes parets a menor latitud,
concentrant-se llavors en zones muntanyoses en altitud, de massíssos
com els Alps. Ocupa un 24% dels sòls de l'hemisferi nord.
LOCALITZACIÓ:
Es
troba extensivament en la zona àrtica de l'hemisferi nord: Alaska,
nord del Canadà,
centre i nord de la zona perifèrica de Grenlàndia
i
nord de Rússia i en àrees aïllades del nord de Xina,
el Tibet
i
Mongòlia.
CARACTERÍSTIQUES:
En
graves i roques hi ha poc gel i hi predomina un permafrost sec. El
gel es presenta en el permafrost en proporcions del 80 al 100% per
volum en intrusions massives de gel i cristalls de gel. Està en
quasi tota la tundra i penetra al nord de la taigà hi ha un
permafrost discontinu en els llocs on les temperatures de l'atmosfera
es troben entre els -8'5 als -1°C. El gruix de la capa glaçada del
permafrost depèn de la temperatura mitjana anual, la conductivitat
tèrmica del sòl i la roca, la proximitat al mar i la posició
topogràfia. Dins del permagel, en la capa glaçada permanentment i a
uns -10°C, s'ha trobat vida microbiana, especialment cianobacteris.
Laia Camps Moll
1r batx. B
Interesantíssimes dades sobre l'expedició "fracasada" del Capitan Scot al Pol Sud
En Lluís Mestres comparteix amb noltros aquesta pàgina:
Imatge visual de la distancia entre la Terra i la Lluna
Na Mariona Moll ha trobat aquesta interessant imatge que il·lustra la distància entre la Terra i la lluna comparant-la amb el diàmetre d'altres planetes de Sistema Solar:
Mariona Moll
dijous, 23 d’octubre del 2014
dimecres, 22 d’octubre del 2014
diumenge, 19 d’octubre del 2014
dijous, 9 d’octubre del 2014
dilluns, 6 d’octubre del 2014
Altres dos endemismes: La rata sarda i la didalera
Rata cellarda (Eliomys quercinus gymnesicus)
És un rosegador d'orelles grans, ulls sortints i cua llarga, recoberta de pèls, que cap a la punta es van fent més llargs fins a formar una especie de pinzell.
El que més destaca en aquest animal son les dues linies que surten del mussell i arriben fins a la base de les orelles, la coloració de la resta del cos es tons entre grissos i marrons, el ventre blanc amb una taca negra a cada pota.
La mesura del cap i el cos pot arribar a fer entre 12 i 14 cm i la cua entre 10 i 12 cm.
La rata cellarda sol pesar entre 60 i 120 gr.
És endèmica de Mallorca i Menorca i viu en un hàbitat on abunden les pedres i els grans blocs, i els terrenys on viu solen ser boscos arbrats.
No està considerada en perill de extinció, però si que pateix un gran risc i s'esta vigilant per no seguir destruint els seus hàbitats i no acabi extingida o en perill greu d'extinció.
Dedalera (Digitalis minor)
Descrita per Carl Von Linnée el 1771; La dedalera, didal o herba de Santa Maria és un dels més bells endemismes de les Balears. És anomenada Digitalis perquè les seves flors imiten la forma d’un dedal. És endémica concretament de Menorca, Mallorca i Cabrera i floreix en els mesos de Maig i Juliol.
La seva categoria en IUCN és poc preocupant.
El seu hábitat es basa en penyes humides i fissures de roques , tant en Zones de sol com d'ombra .
És un rosegador d'orelles grans, ulls sortints i cua llarga, recoberta de pèls, que cap a la punta es van fent més llargs fins a formar una especie de pinzell.
El que més destaca en aquest animal son les dues linies que surten del mussell i arriben fins a la base de les orelles, la coloració de la resta del cos es tons entre grissos i marrons, el ventre blanc amb una taca negra a cada pota.
La mesura del cap i el cos pot arribar a fer entre 12 i 14 cm i la cua entre 10 i 12 cm.
La rata cellarda sol pesar entre 60 i 120 gr.
És endèmica de Mallorca i Menorca i viu en un hàbitat on abunden les pedres i els grans blocs, i els terrenys on viu solen ser boscos arbrats.
No està considerada en perill de extinció, però si que pateix un gran risc i s'esta vigilant per no seguir destruint els seus hàbitats i no acabi extingida o en perill greu d'extinció.
Dedalera (Digitalis minor)
Descrita per Carl Von Linnée el 1771; La dedalera, didal o herba de Santa Maria és un dels més bells endemismes de les Balears. És anomenada Digitalis perquè les seves flors imiten la forma d’un dedal. És endémica concretament de Menorca, Mallorca i Cabrera i floreix en els mesos de Maig i Juliol.
La seva categoria en IUCN és poc preocupant.
El seu hábitat es basa en penyes humides i fissures de roques , tant en Zones de sol com d'ombra .
Clara Pons i Zoe Montagud
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)