dilluns, 29 de setembre del 2014

La marta menorquina

Martes martes minoricensis

Es reparteix irregularment per la major part de l'illa de Menorca de on és endèmica. El mart està associada a quatre tipus d'hàbitat: pineda, alzinar, garriga o matoll mediterrani i penya-segats interiors al sud de l'illa. En general es troba en mitjans amb alta cobertura vegetal, tot i que també es troba en zones obertes. Es molt difícil de veure.

DESCRIPCIÓ: És un carnívor de la família dels mustèlids, de mida mitjana, el cos és allargat, la cua llarga i molt poblada i les potes i orelles curtes. El pelatge és llarg i de color marró fosc, amb una taca sota el coll de color groc-ataronjada anomenada "pitet" .La marta presenta un morfologia externa molt similar a la de la fagina amb la que sovint es confon. És un animal nocturn i crepuscular encara a l'estiu pot tenir activitat diürna. En una nit pot caminar fins a 30 km, sent un animal molt àgil fins i tot per caçar ocells saltant des de les branques dels arbres. Com que és un animal nocturn, tenen molt desenvolupat el seu sentit de l'olfacte i l'oïda. La Marta afila les ungles a la base dels arbres, deixant de vegades marques en la seva escorça. Es desplaça amb rapidesa i agilitat. És digitígrada, és a dir que camina recolzant-se sobre els dits. La seva cua li serveix de balancí quan salta de branca en branca. Té un total de 38 dents. Es pot alimentar d'ocells i els seus ous fins a la mida del gall fer , esquirols, lirons, rates, ratolins, rèptils, conills i llebres, amfibis, aus de corral, ous, fruits, mel, insectes i larves, i fins cries de corzo. Los ous menja d'una forma característica, fent un forat allargat, gairebé rectangular, per on xucla el contingut. De vegades si els ous són molts, pot enterrar algú sota la molsa, la vegetació, etc. Quan caça algun animal, comença bevent la seva sang, de manera que els excrements pertanyents a aquest menjar, presentaran un color negre. En captivitat pot arribar a assolir una edat de 20 anys, però en llibertat La seva esperança de vida sol ser de 10 a 12 anys.

REPRODUCCIÓ:El zel de la Marta pot tenir lloc entre els mesos de juny i agost i dura uns 15 dies. Durant aquest període, s'observa més moviment dins dels territoris, posant ajuntar diversos mascles per disputar-se a la femella. El mascle vencedor, jugarà i lluitarà amb la femella, en una veritable parada nupcial, i després fecundar, la abandonarà. La femella mantindrà els espermatozoides del mascle vius en l'úter, però no els fecundarà fins al mes de gener (implantació retardada), tenint gestació real una durada la d'unes 9 setmanes. El part pot ser d'1 a 7 cries, encara que generalment neixen entre 2 i 4, té lloc generalment entre març i maig, podent allargar fins al juny.


Silvia Llufriu Triay

Dues espècies endèmiques de les Balears




Altres dos endemismes de les Balears




Rosa Portella


Didalera

DIGITALIS MINOR

D. minor


La digital, didals, didalera o herba de Santa Maria és una planta perenneornamental, endèmica de Mallorca, Menorca i Cabrera, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen. Té tiges de 20 cm a 50 cm de llarg, simples o poc ramificades. Les seves fulles són oblongolanceolades, finament fistonades, i amb les venes secundàries ascendents prominents; les radicals, en roseta i atenuades en pecíol es troben quasi seques a la floració. Les llavors són llises i alveolades. Les flors estan disposades en raïm clar, amb els pedicels drets, no engruixits a l'àpex i quasi tan llargs com el calze. Les bràctees són lanceolatoagudes, més o menys tan llargues com els pedicels. El calze té les dents peludes i desiguals, la superior més curta que les altres i totes amb nervis paral•lels. La corol•la, que és rosada, pubèrulosa-glandulosa per fora i amb taques purpúries per dins, penja horitzontalment amb el tub ample i corbat. El lombe oblic és quasi bilabiat, amb el lòbul superior molt ample, enter o escotat. Els laterals són arrodonits, i el del mig és més ample. Té quatre estams didínams, anteres purpúries i càpsula ovoide i pubescent, amb dues cel•les que s'obren per dues valves. La digital es cultiva en els jardins com a planta medicinal i d'ornament. Prendre tres tasses diàries d'una infusió de cinc grams de fulles de didalis per litre d'aigua regula els batecs massa accelerats del cor, rebaixa la temperatura del cos i augmenta la secreció de l'orina. S'ha d'emprar amb molt de mirament perquè és molt tòxica i, com diu el seu nom, amb el dit senyala el camí de la mort. Es troba a totes les muntanyes de la serra de Tramuntana, d'Alcúdia i d'Artà, penjada als penyals, principalment a partir de 400 metres d'altitud fins als cims més alts. Viu a penyes frescals i fissures de roques, tant a llocs ombrívols com assolellats, sovint colonitzant el substrat del peu de les parets rocoses. Es troba qualque pic amb flors blanques de les illes de Mallorca, Menorca i Cabrera.

Maria Coll

diumenge, 28 de setembre del 2014

Lysimachia minoricensis

Lysimachia minoricensis és una espècie de planta de la família Primulaceae. Va ser endèmica de l'illa de Menorca. El seu hàbitat natural és de tipus mediterrani vegetació arbustiva. Es va extingir dins la seva àrea de distribució natural a causa de la pèrdua d'hàbitat i ara només sobreviu en cultiu.

Joan Gomila

Anthyllis hystrix

L’ Anthyllis hystrix, anomenat també socarrell gros, és un arbust compacte i espinós, que pot arribar a tenir més d’un metre d’alçada i més de set metres d'amplada. Creix sobre els penya-segats de la costa nord de l'illa de Menorca, fins als 100 m d'altitud respecte al nivell del mar.

Aquest, és el nostre endemisme més voluminós i també un dels més espectaculars. Les seves fulles són lanceolades i petites, i les flors, són de color groc i abundants i tapen tota la planta cap a finals de la primavera. Les seves branques llenyoses creixen molt juntes i compactes, sovint entrellaçant-se formant una xarxa impenetrable.

La forma arrodonida d’aquests socarrells, és deguda a la forta incidència del vent de tramuntana, la saladura i també a l’acció dels herbívors.

De les sis espècies presents a Menorca  quatre són endemismes gimnèsics, és a dir, compartits amb Mallorca i/o Cabrera, mentre que les altres dues són endemismes menorquins, és a dir, que només es troben a l’illa de Menorca, com és el cas de l’Anthyllis hystrix.


Josselyn i Magda

Podarcis lilfordi lilfordi

La Podarcis lilfordi lilfordi, anomenada també sargantana negra, és una subespècie de la sargantana balear que habita a l'illa de l'Aire, front a la costa sud-est de Menorca. Els individus són de color negre, amb el cap un poc més clar i el ventre de color blau ultramar metàl•lic, amb taques més fosques. 

Presenten una dieta omnívora, alimentant-se de petits invertebrats, matèria vegetal i pol•len i nèctar del fonoll marí.
Són molt diferents a la resta de sargantanes a conseqüència que  l'illa de l'aire va ser la primera a separar-se de Menorca. 
L'espècie ha evolucionat durant nou mil•lennis i actualment està estrictament protegida i, per això, és única al món, d’aquí la seva importància.
Existeixen diverses hipòtesis per explicar la inusual coloració d'aquesta subespècie. El melanisme podria tractar-se d'una adaptació per aprofitar millor l'escalfor del sol, ja que els animals de colors foscos s'escalfen més ràpidament que els de colors clars. Finalment, s'ha proposat que es podria tractar d'una forma d'estalvi metabòlic, ja que certs processos fisiològics permeten desfer-se d'algunes substàncies emmagatzemant-les en forma de pigments foscos.

Josselyn i Magda


MYOTRAGUS BALEARICUS

El Myotragus Balearicus és un mamífer extint endèmic de les Illes Balears. Se’n poden trobar restes a Mallorca, Menorca, Cabrera i sa Dragonera (illa situada a l’oest de Mallorca). (Família: bòvids, subfamília: caprins).
El seu nom “Myotragus” prové del grec, que significa  “cabra-rata”.
Es creu que l’espècie va arribar a les Illes Balears quan aquestes encara estaven aferrades a la plataforma continental (fa més de 5 milions d’anys). En separar-se les Illes, aquests animals van quedar aïllats. Es van adaptar fàcilment al medi, ja que quasi no tenien depredadors, de manera que es van acostumar a no córrer gaire, entre altres coses. Fins i tot van perdre la capacitat de saltar.
Tots aquests canvis van ser negatius per a l’espècie, perquè els homes, una vegada colonitzades les Balears, van tenir molt fàcil la seva captura.
Segurament, els homes els van domesticar i els van extingir per alimentar-se.
CARACTERÍSTIQUES:
Aquest animal feia entre 45 i 50 centímetres i pesava entre 50 i 70 quilos. Les seves extremitats eren curtes i robustes. Òrbites oculars frontalitzades (no tenien visió lateral).
Tant els mascles com les femelles tenien dos corns petits afilats que partien del front i s’allargaven cap a la part posterior.
S’alimentaven de vegetació arbustiva i branques baixes dels arbres mediterranis.

Alba Moll

Espècie invasora: Rata negre (Rattus rattus).


Rut Llabrés

VIOLA BOSCANA (VIOLA STOLONIFERA)

Espècie endèmica exclusiva de Menorca, que creix a llocs humits i ombrívols d’uns pocs barrancs del migjorn de Menorca. Es tracta d’una herba perenne de vida curta, pubescent i estolonífera, amb fulles grosses i blanes, llargament peciolades, de color verd tendre i disposades es roseta basal. Les flors apareixen en els mesos de gener i Febrer, són de color blau i perfumades.

Viola stolonifera va ser descrita per J.J Rodr i publicada l’any 1878.

Borja Benejam 

Paeonia cambessedesii


La Paeonia Cambessedesii, més coneguda com Pampalònia, és una espècie de planta nativa de les Illes Balears del Mediterrani. Es troba principalment a Cabrera, Mallorca i Menorca.

El seu hàbitat preferit són llocs ombrívols com els penya-segats, els torrents, els barrancs,etc.

Es un compacte d’herbàcies perenne, proveïda d’un tronc subterrani, floreix durant  l’ hivern i després les fulles s’assequen a l’estiu. Les fulles són grans i estan dividides en folíols amb forma de punta de llança irregular, són verdes per dalt i vermelloses o blanquinoses pel revers. Desenvolupa grans i espectaculars flors de color porpra, proveïdes de molts estams.

El 1979 la planta va ser descrita com a vulnerable en el Llibre Vermell de Plantes de la UICN , està esgotat pel pasturatge de cabres i el desenvolupament intensiu de la terra i es limita a les muntanyes al nord - oest de l'illa . 

Olga Portella

Daphne Rodriguezii


El Daphne Rodriguezii és una espècie vegetal endèmica de Menorca, concretament situada a l'Illa d’en Colom, on únicament la trobem, però on és la més predominant. Aquesta té unes característiques talment especials que es tractada com un grup a part, ja que es podria dir que és uns dels casos més purs que hi ha.
És un petit arbust tortuós, és a dir, té diferents corbes i voltes, perquè està situat en les zones més ventoses de Menorca, i per això adopta un model aerodinàmic molt ajupit i punxegut. Té una gran riquesa de geòfits, és a dir, és un vegetal que durant l’estació desfavorable només conserva viva la part subterrània del seu aparell vegetatiu. 
I per altre banda, una característica interessant, és que tot el conjunt d’aquests arbustos, més enllà de cents de metres allunyats del mar no es poden veure. 
Tina Povedano

SARGANTANA MENORQUINA


La Podarcis lilfordi baleárica, coneguda com “Sargantana menorquina” és una subespècie de la sargantana gimnèsia que habita l'illa del Rei, dins el Port de Maó, a la costa Est de Menorca. El dors presenta una coloració que va de verd oliva a gris terrós, amb línies negres. Els costats i les extremitats presenten unes tonalitats que poden anar del roig al gris. La part ventral és de color coure, amb taques blaves, verdes o negres. La base de la cua és verda. Els individus són de mida mitjana, amb el cap curt. És abundant a l'illa.
CLASSIFICACIÓ CIENTÍFICA
Podarcis lilfordi balearica

                                Podarcis Iilfordi baleàrica

Jordi Hernandez

Api d’en Bermejo

El seu nom científic és Apium Bermejoi.
Aquesta planta forma part de la família de les Apiàcies. És una planta herbàcia molt petita. Cobreix una superfície que no arriba al metre quadrat. Creix als petits torrents de la costa nord menorquina. Floreix els mesos de maig i juny, fins el mes de juliol.
Es creu que és la planta que està més en perill d’extinció de les Illes Balears; ja que només l’han trobada a una localitat de la zona costera del nord-est de Menorca, dividida en dues poblacions petites de menys de 50 individus.
Ignasi Cortés i Aina Benejam